Dia: 14 de juny de 2010
Hora: 13:00 h
Lloc: Local del Comitè, Can Mora
Amb l’assistència de Rafa Bernabé, Juanma García, Enric Costa, Laia Vidal, Esther Campos, Edu Garcia, Jordi Batllori, Joan Carles Cruz, Ricard Andrés i Marta Romo.
Es reuneix el Comitè Unitari per tractar l’ordre del dia següent:
1. Analitzar les mobilitzacions a l’entorn de la retallada de salaris.
2. Accions a emprendre per a intentar minimitzar les retallades.
3. Altres
Després de discutir-ho, es prenen els acords següents:
1. Analitzar les mobilitzacions a l’entorn de la retallada de salaris:
Es comenten les mobilitzacions que treballadors i treballadores de l’Ajuntament, entre els quals algunes persones membres del Comitè, han dut a terme en els darrers dies a la Garriga, en els diversos centres de treball, per a denunciar la injustícia de les retallades salarials al sector públic i per a reclamar gestos i accions de l’equip de govern en el sentit de buscar formes alternatives per a compensar-les. Es parla de les pancartes penjades als centres de treball i dels comentaris que, des de l’equip de govern, s’han fet al respecte.
Pel que fa a les mobilitzacions, doncs, es conclou que és positiu que el personal s’hagi mobilitzat, de diverses maneres, per a defensar els seus drets. Per aquest motiu, és important que es pugui aprofitar aquesta inèrcia i que la mobilització no es quedi en un foc d’encenalls puntual, sinó que es mantingui permanentment informat el col•lectiu, per tal que la pressió i la informació siguin el més efectives possibles.
2. Accions a emprendre per a intentar minimitzar les retallades:
Pel que fa a les possibilitats que té l’Ajuntament de prendre alguna mesura econòmica per a compensar les retallades enguany, s’ha parlat amb la interventora, que ha confirmat que, econòmicament, no hi ha res a fer. Caldrà tornar-hi a parlar per a avaluar què es pot fer de cara a l’any 2011.
Així mateix, es parla de la possibilitat d’aplicació de la jornada laboral de 35 hores setmanals. Si hi hagués voluntat real d’aplicar-les, no caldria esperar a la negociació del conveni, sinó que es podria fer amb un acord de la comissió paritària que, a posteriori, s’adscriuria al nou conveni. Des del Comitè es farà, de manera immediata, un petit estudi econòmic per tal d’avaluar l’impacte econòmic que tindria aquesta aplicació en els tres col•lectius en aquest sentit més problemàtics: policia, consergeries i educació. Durant aquesta setmana caldria tenir fetes aquestes valoracions, per després realitzar la reunió amb la interventora i valorar-ho conjuntament.
En el mateix ordre de coses, també caldria saber el que deixarà de pagar l’ajuntament en amortització de préstecs gràcies a aquest decret. Són diners que ja tenia previst gastar-se i que finalment es podrà estalviar.
3. Altres:
Es comenta que és molt important, per tal de mantenir aquesta informació contínua per al personal i realitzar una pressió el més efectiva possible sobre l’equip de govern en aquells temes que ens interessen, és molt important que a partir d’aquest moment s’entrin per escrit i de manera oficial –via instància- totes les queixes i peticions que sorgeixin dels treballadors/es i arribin a mans del Comitè. Cal, en aquest sentit, no deixar-ne passar ni una. De la mateixa manera, tan bon punt s’entrin oficialment, es penjaran també al bloc, perquè tothom en pugui estar al cas. Es podrà, així, fer un millor seguiment dels passos de l’equip de govern i veure si realment existeix aquesta voluntat que han manifestat d’estar més disposats a atendre les peticions del personal.
Les tasques més importants a realitzar per part del comitè en les properes setmanes, són les següents:
a) Treball previ a l’inici de la negociació del conveni, que es tractarà en la seva totalitat, però del qual s’han de tenir molt clars tots aquells punts sobre els quals no es pot renunciar.
b) En relació a les retallades de salaris i a d’altres possibles atacs a les condicions de treball, iniciar immediatament la negociació per tal d’aconseguir les 35 hores setmanals i d’altres possibles millores.
c) Iniciar la denúncia i/o entrada via instància oficial i al bloc de totes les queixes, propostes, qüestions, etc...
dimecres, 30 de juny del 2010
dimarts, 22 de juny del 2010
dimarts, 8 de juny del 2010
Comunicat Escola Municipal de Música
ELS PROFESSORS I EL PERSONAL DE L’ESCOLA MUNICIPAL DE MÚSICA JOSEP AYMERICH DE LA GARRIGA, davant de la convocatòria de VAGA pel dia 8 de JUNY de 2010,
en protesta per la important reducció de sous que ens serà aplicada,
VOLEM COMUNICAR:
Que, reunits en assemblea, hem pres la decisió de NO realitzar l’aturada prevista pel dia d’avui, principalment perquè entenem que parar les classes afectaria de manera notable els alumnes i les famílies. L’Escola, per tant, funcionarà amb total normalitat.
Que, com la majoria de treballadors de l’Ajuntament de la Garriga, els professors i el personal de l’Escola Municipal de Música no som pas funcionaris sinó personal laboral de l’administració pública. Volem descartar, per tant, la falsa idea creada en el sentit que poguem gaudir d’uns certs “privilegis”; ans al contrari, ens trobem i ens sentim immersos en una situació d’evident vulnerabilitat. D’altra banda, l’any 2007 l’Ajuntament de la Garriga va efectuar un estudi-relació dels seus llocs de treball, a partir del qual varen quedar estipulats els sous dels professors de l’Escola Municipal de Música, en una quantitat molt inferior al sou d’un professor d’Educació Primària.
Que tots nosaltres ens sentim profundament dolguts i indignats per la injusta retallada de sous a la que ens veiem sotmesos, i per aquest motiu expressem públicament que ens sembla totalment inacceptable que la dolentíssima gestió del govern i de l’administració pública –a la que s’ha arribat degut a una nefasta actuació anterior-, hagi de ser solventada amb la contundent reducció dels nostres sous. Veiem com un important contrasentit aquesta mesura, quan en definitiva els treballadors de l’administració pública també mantenim el país en funcionament i en progrés.
Que, no obstant la decisió que hem pres pel dia d’avui, no descartem realitzar d’altres aturades més endavant.
Que malgrat el profund malestar que sentim, les mesures de protesta que poguem prendre en cap cas aniran en detriment de la qualitat i el bon treball que caracteritza l’Escola Municipal de Música Josep Aymerich de la Garriga.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
La Garriga, a 8 de juny de 2010
en protesta per la important reducció de sous que ens serà aplicada,
VOLEM COMUNICAR:
Que, reunits en assemblea, hem pres la decisió de NO realitzar l’aturada prevista pel dia d’avui, principalment perquè entenem que parar les classes afectaria de manera notable els alumnes i les famílies. L’Escola, per tant, funcionarà amb total normalitat.
Que, com la majoria de treballadors de l’Ajuntament de la Garriga, els professors i el personal de l’Escola Municipal de Música no som pas funcionaris sinó personal laboral de l’administració pública. Volem descartar, per tant, la falsa idea creada en el sentit que poguem gaudir d’uns certs “privilegis”; ans al contrari, ens trobem i ens sentim immersos en una situació d’evident vulnerabilitat. D’altra banda, l’any 2007 l’Ajuntament de la Garriga va efectuar un estudi-relació dels seus llocs de treball, a partir del qual varen quedar estipulats els sous dels professors de l’Escola Municipal de Música, en una quantitat molt inferior al sou d’un professor d’Educació Primària.
Que tots nosaltres ens sentim profundament dolguts i indignats per la injusta retallada de sous a la que ens veiem sotmesos, i per aquest motiu expressem públicament que ens sembla totalment inacceptable que la dolentíssima gestió del govern i de l’administració pública –a la que s’ha arribat degut a una nefasta actuació anterior-, hagi de ser solventada amb la contundent reducció dels nostres sous. Veiem com un important contrasentit aquesta mesura, quan en definitiva els treballadors de l’administració pública també mantenim el país en funcionament i en progrés.
Que, no obstant la decisió que hem pres pel dia d’avui, no descartem realitzar d’altres aturades més endavant.
Que malgrat el profund malestar que sentim, les mesures de protesta que poguem prendre en cap cas aniran en detriment de la qualitat i el bon treball que caracteritza l’Escola Municipal de Música Josep Aymerich de la Garriga.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
La Garriga, a 8 de juny de 2010
Imatges i noves convocatòries
Us adjuntem imatges de les accions dutes a terme avui 8 de juny de 2010 pels treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga.
Tot esperant la convocatòria d'una reunió informativa per part de l'equip de govern per al dijous 10, es convoquen dues aturades de 15 minuts de durada a la Plaça de l'església els propers dos dies:
-Dimecres 9 de juny, a les 12:00 h. Concentració de 15 minuts dels treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga a la Plaça de l'església.
-Dijous 10 de juny, a les 12:00 h. Concentració de 15 minuts dels treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga a la Plaça de l'església.
Es convida totes les persones afectades per les retallades socials (pensionistes, presones i familiars de persones dependents, embarassades, etc...) a participar de les aturades.
Tot esperant la convocatòria d'una reunió informativa per part de l'equip de govern per al dijous 10, es convoquen dues aturades de 15 minuts de durada a la Plaça de l'església els propers dos dies:
-Dimecres 9 de juny, a les 12:00 h. Concentració de 15 minuts dels treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga a la Plaça de l'església.
-Dijous 10 de juny, a les 12:00 h. Concentració de 15 minuts dels treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga a la Plaça de l'església.
Es convida totes les persones afectades per les retallades socials (pensionistes, presones i familiars de persones dependents, embarassades, etc...) a participar de les aturades.
dilluns, 7 de juny del 2010
8 de juny: Lluitem pels nostres drets!
Els treballadors/es públics, som això, treballadors i treballadores, percebem una renda del treball, paguem impostos, tenim crèdits demanats, paguem hipoteca, tenim fills i filles, potser familiars malalts que al nostre càrrec...
El personal públic pot ser funcionari, pot ser personal laboral al qual es pot acomiadar en qualsevol moment, pot tenir un contracte temporal...
Hi ha molt personal públic mileurista.
Hi ha moltes circumstàncies diferents en el sector públic.
Avui és el/la treballador/a públic/a a qui ataca el govern. I demà? Pots ser tu.
NO deixem que la demagògia política ens enfronti, tots som treballadors/es, qui té realment la culpa del que passa?
DESPESA MILITAR ESPANYOLA: 8.301 MILIONS DE PTA. CADA DIA.
EL SECTOR PÚBLIC EN TÉ LA CULPA?
FRAU FISCAL A L’ESTAT ESPANYOL: 80.000 MILIONS D’€ ANUALS.
LES PENSIONS EN TENEN LA CULPA?
2 BILIONS 800.000 MILIONS D’€ PER BANCS I CAIXES DES DE FINALS DE 2008.
LES PERSONES DEPENDENTS EN TENEN LA CULPA?
Perquè sempre acabem pagant els/les mateixos/es? Què hi ha al darrere?
Treballadors i treballadores de l’Ajuntament de la Garriga
El personal públic pot ser funcionari, pot ser personal laboral al qual es pot acomiadar en qualsevol moment, pot tenir un contracte temporal...
Hi ha molt personal públic mileurista.
Hi ha moltes circumstàncies diferents en el sector públic.
Avui és el/la treballador/a públic/a a qui ataca el govern. I demà? Pots ser tu.
NO deixem que la demagògia política ens enfronti, tots som treballadors/es, qui té realment la culpa del que passa?
DESPESA MILITAR ESPANYOLA: 8.301 MILIONS DE PTA. CADA DIA.
EL SECTOR PÚBLIC EN TÉ LA CULPA?
FRAU FISCAL A L’ESTAT ESPANYOL: 80.000 MILIONS D’€ ANUALS.
LES PENSIONS EN TENEN LA CULPA?
2 BILIONS 800.000 MILIONS D’€ PER BANCS I CAIXES DES DE FINALS DE 2008.
LES PERSONES DEPENDENTS EN TENEN LA CULPA?
Perquè sempre acabem pagant els/les mateixos/es? Què hi ha al darrere?
Treballadors i treballadores de l’Ajuntament de la Garriga
Més documents per a entendre de què va tot plegat, on són els problemes reals, qui ha provocat el que ara paguem, entre d'altres, el personal públic:
Vídeo "¿Quién maneja todo esto?"
La globalització
La despesa militar
La Unió Europea
Vídeo "¿Quién maneja todo esto?"
La globalització
La despesa militar
La Unió Europea
En defensa dels serveis públics i desemmasacarant la farsa
Aquí sota, un fragment molt il·lustatiu d'una entrevista a l'Arcadi Oliveres. Val realment la pena. I el link a un vídeo de l'entrevista:
http://www.forumsocialdemallorca.org/spip.php?article282
Dia 3 d’abril de 2009, gairebé tots els mitjans d’arreu del món es fan ressò de les veus que alcen, força cridaneres a Londres, els representants del G-20: contra els paradisos fiscals!
Unes setmanes abans, al III Fòrum Social de Mallorca, celebrat a Palma, i dedicat a la recuperació i defensa dels serveis públics, es podia sentir una altra veu, força assenyada, enèrgica i clara, la de l’economista Arcadi Oliveres, qui precisament feia al·lusió directa als PARADISOS FISCALS.
Amb unes explicacions tan clares i nítides com la reflectida en aquest fragment de la transcripció literal d’un bocí de la seva intervenció.
“Què hauríem de fer, perquè els serveis públics fossin de debò serveis públics?
Doncs jo entenc que lo més important de tot, i penso que tots en aquests moments hi estarem d’acord, és trobar-hi finançament. Si no hi trobam finançament difícilment podrem oferir garanties de serveis públics.
I els finançaments d’on venen?
Doncs els finançaments venen dels diners de l’Estat. I malauradament els diners de l’Estat, l’Estat a vegades no els té.
I per què no els té?
Doncs, en primer lloc, perquè es comet enorme frau. Molt del frau fiscal que es comet són diners que s’acaben amagant en paradisos fiscals!
Hi ha un premi Nobel d’Economia, un senyor que surt bastant pels diaris, es diu Stilich es va proposar treballar contra els paradisos fiscals. I en un moment determinat va visitar el que aleshores era el ministre d’Hisenda del primer govern d’en Bush.
En Bush va tenir dos ministres d’Hisenda, aquest últim que és el que li ha tocat la crisi, que es deia Ferguson, i el primer que no li havia tocat la crisi, el senyor estava sòlid, 120 quilos, es deia O’Neil. I aquest, l’Stilich va anar a veure l’O’Neil, i li va dir:
“Escolti senyor O’Neil, vostè és el ministre d’Hisenda d’Estats Units, deu estar preocupat pels pressuposts del seu país, sempre li falten... li proposo que vostè faci un acte de persecució de totes aquelles fortunes que estan a les illes Caiman, i que estan a les Bahames, i que estan a les Seychelles, i que estan no sé on, perquè si vostè és capaç d’aconseguir aquestes fortunes el pressupost nordamericà estarà millor i vostè podrà emprendre més serveis socials i més serveis públics”.
I aquest O’Neil li va contestar al senyor Stilich:
“Senyor Stilich desenganyi’s, jo això no ho faré mai de mai; tota la meva fortuna està amagada en un paradís fiscal”.
Quan el propi ministre de Finances d’Estats Units contesta amb aquesta manera tan tranquil·la una situació, vol dir que és difícil perseguir els paradisos fiscals!
Però atenció, està estudiat que els paradisos fiscals, si fossin capaços de tornar el diner amagat, no prendre’l a la gent, no, senzillament traure els diners dels paradisos fiscals, portar-los a nom de les mateixes propietats, però portar-los al seu país d’origen, allí que es posessin en el banc que els rendís un 4%, que és un percentatge més o menys de promig, i que d’aquest 4% paguessin el 30% de l’impost de la renda que han de pagar...
Si es fes això, s’obtindrien a l’any 200 mil milions de dòlars: tres vegades més del que es destina cada any a l’ajuda al desenvolupament!
És a dir que, buscant els paradisos fiscals, podríem multiplicar per quatre l’ajuda al desenvolupament!
No hi ha cap voluntat de fer-ho!
Però no es tracta només d’anar a buscar els diners a fora, en els paradisos fiscals. També hem de buscar els diners del frau fiscal a dintre.
Allà a Barcelona tenim una universitat que es diu Pompeu Fabra que just el mes de desembre va publicar un estudi d’un professor, Vicenç Navarro, que explicava que segons les seves estimacions el frau fiscal a Espanya assolia els 80.000 milions d’euros a l’any.
A veure, 80 mil milions d’euros a l’any és exactament la mateixa quantitat que el govern espanyol destina a les pensions! És a dir, que si eradiquéssim el frau fiscal, doblaríem les pensions, per entendre’ns, perquè és exactament la mateixa quantitat.
Però hi ha voluntat política d’eradicar el frau fiscal per anar a buscar i protegir les pensions?
Cap ni una, cap ni una. Cap ni una. I posaré una petita mostra.
Fa uns mesos una jutgessa de Madrid, de la Audiència Nacional que es diu Teresa Palacios, va cridar a declarar un personatge bastant conegut, que es diu Emilio Botín, i li va dir:
“Senyor Botín, acabo de veure que vostè com a president del Banc de Santander ha comès un frau fiscal considerable i li demano que vingui aquí a declarar; però, per si de cas, porti a la butxaca l’impost presumptament evadit, perquè si no veig clara la cosa, el deixaré tornar a casa seva, però els diners es quedaran aquí”.
En Botín va preguntar: “I quant haig de portar?”
I li va dir una quantitat amb euros -que no sé per què vaig transformar en pessetes i que van resultar esser 26.000 milions de pessetes-.
Molt bé, en Botín se’n va anar a declarar a la Audiencia Nacional i, com que no li cabien a la butxaca, va agafar una furgoneta blindada del Banc de Santander, la va emplenar amb els vint-i-sis mil milions i, mentre ell declarava al segon pis, la furgoneta donava voltes a la planta baixa.
Cosa de la qual ens il·lustrava el diari l’endemà. Perquè el diari de l’endemà deia: “Ayer hubo un botín dentro y otro fuera de la Audiencia Nacional”, per explicar la situació del dia abans. Molt bé.
Finalment la jutgessa li va dir: “Miri, senyor Botín, si vol se’n vagi cap a casa seva, però els vint-i-sis mil milions que es quedin aquí fins que no es resolgui definitivament el cas”.
En Botín va deixar els 26.000 milions.
Però com que òbviament la jutgessa no els volia tenir al calaix, perquè això més aviat era perillós, què va fer? Els va dur a corre-cuita al compte corrent del Jutjat, obert en el Banco Español de Crédito, filial del Banco de Santander, presidit per una senyora que es diu Ana Patricia Botín, filla de l’anterior...
Bé aquesta és una mica la situació. I quan els periodistes se’n van anar a veure un senyor que es diu Pedro Solbes i li van dir: “Senyor Solbes, vostè és el responsable de les finances del país. Suposam que perseguirà el senyor Botín que diu la jutgessa que li ha birlat 26.000 milions”; en Solbes, com si l’estiguessin cremant, diu “Jo, contra el Botín, si no hi tinc res, si és una persona honorable, si és bon amic, si és una persona entranyable”, no sé què quantes coses més.
Per què? Doncs, home, jo no sé si en Solbes és o no és amic d’en Botín. Tampoc m’interessa gaire. Però el que és evident és que en Solbes, com a responsable econòmic del seu partit, i tots els responsables econòmics de tots els partits saben que un cop almenys cada quatre anys han d’anar a parar la mà al Santander i al Bilbao i a la Caixa i a no ser qui més per demanar el finançament per a les seves futures eleccions.
I en Solbes deu conèixer bé una dita castellana que diu “nunca muerdas la mano del que te da de comer”. Amb lo qual és evident que en Solbes no està disposat a “morder la mano del que le dará de comer”. I, per tant, no representa els interessos dels ciutadans de l’Estat. En el millor dels casos representa els interessos del seu partit, i para de comptar.
Amb lo qual serà molt difícil arribar a aconseguir aquests 80.000 milions que anirien tan bé per cobrir les necessitats...”
(Arcadi Oliveres i Boadella, a la xerrada-col·loqui realitzada a Palma, al III Fòrum Social de Mallorca, dia 13 de març de 2009)
http://www.forumsocialdemallorca.org/spip.php?article282
Dia 3 d’abril de 2009, gairebé tots els mitjans d’arreu del món es fan ressò de les veus que alcen, força cridaneres a Londres, els representants del G-20: contra els paradisos fiscals!
Unes setmanes abans, al III Fòrum Social de Mallorca, celebrat a Palma, i dedicat a la recuperació i defensa dels serveis públics, es podia sentir una altra veu, força assenyada, enèrgica i clara, la de l’economista Arcadi Oliveres, qui precisament feia al·lusió directa als PARADISOS FISCALS.
Amb unes explicacions tan clares i nítides com la reflectida en aquest fragment de la transcripció literal d’un bocí de la seva intervenció.
“Què hauríem de fer, perquè els serveis públics fossin de debò serveis públics?
Doncs jo entenc que lo més important de tot, i penso que tots en aquests moments hi estarem d’acord, és trobar-hi finançament. Si no hi trobam finançament difícilment podrem oferir garanties de serveis públics.
I els finançaments d’on venen?
Doncs els finançaments venen dels diners de l’Estat. I malauradament els diners de l’Estat, l’Estat a vegades no els té.
I per què no els té?
Doncs, en primer lloc, perquè es comet enorme frau. Molt del frau fiscal que es comet són diners que s’acaben amagant en paradisos fiscals!
Hi ha un premi Nobel d’Economia, un senyor que surt bastant pels diaris, es diu Stilich es va proposar treballar contra els paradisos fiscals. I en un moment determinat va visitar el que aleshores era el ministre d’Hisenda del primer govern d’en Bush.
En Bush va tenir dos ministres d’Hisenda, aquest últim que és el que li ha tocat la crisi, que es deia Ferguson, i el primer que no li havia tocat la crisi, el senyor estava sòlid, 120 quilos, es deia O’Neil. I aquest, l’Stilich va anar a veure l’O’Neil, i li va dir:
“Escolti senyor O’Neil, vostè és el ministre d’Hisenda d’Estats Units, deu estar preocupat pels pressuposts del seu país, sempre li falten... li proposo que vostè faci un acte de persecució de totes aquelles fortunes que estan a les illes Caiman, i que estan a les Bahames, i que estan a les Seychelles, i que estan no sé on, perquè si vostè és capaç d’aconseguir aquestes fortunes el pressupost nordamericà estarà millor i vostè podrà emprendre més serveis socials i més serveis públics”.
I aquest O’Neil li va contestar al senyor Stilich:
“Senyor Stilich desenganyi’s, jo això no ho faré mai de mai; tota la meva fortuna està amagada en un paradís fiscal”.
Quan el propi ministre de Finances d’Estats Units contesta amb aquesta manera tan tranquil·la una situació, vol dir que és difícil perseguir els paradisos fiscals!
Però atenció, està estudiat que els paradisos fiscals, si fossin capaços de tornar el diner amagat, no prendre’l a la gent, no, senzillament traure els diners dels paradisos fiscals, portar-los a nom de les mateixes propietats, però portar-los al seu país d’origen, allí que es posessin en el banc que els rendís un 4%, que és un percentatge més o menys de promig, i que d’aquest 4% paguessin el 30% de l’impost de la renda que han de pagar...
Si es fes això, s’obtindrien a l’any 200 mil milions de dòlars: tres vegades més del que es destina cada any a l’ajuda al desenvolupament!
És a dir que, buscant els paradisos fiscals, podríem multiplicar per quatre l’ajuda al desenvolupament!
No hi ha cap voluntat de fer-ho!
Però no es tracta només d’anar a buscar els diners a fora, en els paradisos fiscals. També hem de buscar els diners del frau fiscal a dintre.
Allà a Barcelona tenim una universitat que es diu Pompeu Fabra que just el mes de desembre va publicar un estudi d’un professor, Vicenç Navarro, que explicava que segons les seves estimacions el frau fiscal a Espanya assolia els 80.000 milions d’euros a l’any.
A veure, 80 mil milions d’euros a l’any és exactament la mateixa quantitat que el govern espanyol destina a les pensions! És a dir, que si eradiquéssim el frau fiscal, doblaríem les pensions, per entendre’ns, perquè és exactament la mateixa quantitat.
Però hi ha voluntat política d’eradicar el frau fiscal per anar a buscar i protegir les pensions?
Cap ni una, cap ni una. Cap ni una. I posaré una petita mostra.
Fa uns mesos una jutgessa de Madrid, de la Audiència Nacional que es diu Teresa Palacios, va cridar a declarar un personatge bastant conegut, que es diu Emilio Botín, i li va dir:
“Senyor Botín, acabo de veure que vostè com a president del Banc de Santander ha comès un frau fiscal considerable i li demano que vingui aquí a declarar; però, per si de cas, porti a la butxaca l’impost presumptament evadit, perquè si no veig clara la cosa, el deixaré tornar a casa seva, però els diners es quedaran aquí”.
En Botín va preguntar: “I quant haig de portar?”
I li va dir una quantitat amb euros -que no sé per què vaig transformar en pessetes i que van resultar esser 26.000 milions de pessetes-.
Molt bé, en Botín se’n va anar a declarar a la Audiencia Nacional i, com que no li cabien a la butxaca, va agafar una furgoneta blindada del Banc de Santander, la va emplenar amb els vint-i-sis mil milions i, mentre ell declarava al segon pis, la furgoneta donava voltes a la planta baixa.
Cosa de la qual ens il·lustrava el diari l’endemà. Perquè el diari de l’endemà deia: “Ayer hubo un botín dentro y otro fuera de la Audiencia Nacional”, per explicar la situació del dia abans. Molt bé.
Finalment la jutgessa li va dir: “Miri, senyor Botín, si vol se’n vagi cap a casa seva, però els vint-i-sis mil milions que es quedin aquí fins que no es resolgui definitivament el cas”.
En Botín va deixar els 26.000 milions.
Però com que òbviament la jutgessa no els volia tenir al calaix, perquè això més aviat era perillós, què va fer? Els va dur a corre-cuita al compte corrent del Jutjat, obert en el Banco Español de Crédito, filial del Banco de Santander, presidit per una senyora que es diu Ana Patricia Botín, filla de l’anterior...
Bé aquesta és una mica la situació. I quan els periodistes se’n van anar a veure un senyor que es diu Pedro Solbes i li van dir: “Senyor Solbes, vostè és el responsable de les finances del país. Suposam que perseguirà el senyor Botín que diu la jutgessa que li ha birlat 26.000 milions”; en Solbes, com si l’estiguessin cremant, diu “Jo, contra el Botín, si no hi tinc res, si és una persona honorable, si és bon amic, si és una persona entranyable”, no sé què quantes coses més.
Per què? Doncs, home, jo no sé si en Solbes és o no és amic d’en Botín. Tampoc m’interessa gaire. Però el que és evident és que en Solbes, com a responsable econòmic del seu partit, i tots els responsables econòmics de tots els partits saben que un cop almenys cada quatre anys han d’anar a parar la mà al Santander i al Bilbao i a la Caixa i a no ser qui més per demanar el finançament per a les seves futures eleccions.
I en Solbes deu conèixer bé una dita castellana que diu “nunca muerdas la mano del que te da de comer”. Amb lo qual és evident que en Solbes no està disposat a “morder la mano del que le dará de comer”. I, per tant, no representa els interessos dels ciutadans de l’Estat. En el millor dels casos representa els interessos del seu partit, i para de comptar.
Amb lo qual serà molt difícil arribar a aconseguir aquests 80.000 milions que anirien tan bé per cobrir les necessitats...”
(Arcadi Oliveres i Boadella, a la xerrada-col·loqui realitzada a Palma, al III Fòrum Social de Mallorca, dia 13 de març de 2009)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)